Itinerari dels Camins de la Memòria per a la posada en valor dels llocs de la Memòria Democràtica d’Oliva.

Els Camins de la Memòria té l’objectiu de rememorar a la ciutadania els fets més significatius, en l’àmbit local, entre el període comprés per la Guerra Civil i la postguerra, omplint així el buit històric que hi ha sobre aquest període summament transcendental per a la localitat d’Oliva. Al mateix temps, que servisca per a posar en valor els llocs de la memòria i dignificar el record d’aquelles persones veïnes del municipi d’Oliva que defalliren o sofriren les conseqüències del conflicte i la posterior dictadura.

Els Camins de la Memòria és un projecte multiplataforma que compta amb una ruta per posar en valor els llocs de la memòria, un documental amb testimonis orals i explicació per part d’investigadors locals i un espai web on s’allotja documentació i informacions d’interés per recuperar la Memòria Democràtica del Municipi d’Oliva: elscaminsdelamemoria.com

Equip de recerca i redacció
Vicent Malonda Mestre, mestre de llengua
Consuelo Minyana Escrivà, professora d’Història
Joan Ramon Morell Gregori, professor d’Història
Pura Peirò Bertomeu, llicenciada en Geografia i Història
Antoni Josep Vergel Dos Santos, graduat en Història, arqueòleg
Teresa Llopis Guixot, presidenta de l’Associació de Represaliades pel Franquisme d’Oliva (ARFO), presidenta de l’Associació Familiars Víctimes del Franquisme de la Fossa 100 de Paterna i membre del Consell Directiu de la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del PV.

Coordinació
Teresa Llopis Guixot, presidenta de l’Associació de Represaliades pel Franquisme d’Oliva (ARFO) i Fossa 100
Rosa Maria Girau Borràs, professora d’Història

Edició de fotografies i tractament d’imatges
Salvador Mañó Fenollar, fotògraf i editor

Direcció
Josep Escrivà i Savall, regidor de Memòria Democràtica de l’Ajuntament d’Oliva.

Ha estat cofinançat per l’Ajuntament d’Oliva i la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i qualitat democràtica.

Des del lloc on se situava l’estació de ferrocarril que unia Oliva amb Carcaixent i Dénia fins a l’any 1974, s’inicia la ruta dels Camins de la Memòria.

Situa’t al mapa

1. La Casa Ferrando

La casa Ferrando, construïda entre 1930/1932, és un dels primers edificis, conceptualment, urbans d’Oliva.

Amb un projecte arquitectònic modern i racionalista, fou concebuda com a vivenda de la família Ferrando, amb amplis baixos comercials els quals, primerament, foren ocupats per oficines bancàries, magatzems i un bar.

Durant el període de guerra i revolució -1936 i 1939- aquesta casa, com altres, va ser requisada pels comités revolucionaris. Als pisos superiors es van establir les dependències de la sindical CNT i de l’organització anarquista de la FAI i als locals baixos es feien les assemblees anarcosindicalistes. També foren assignats espais per a la biblioteca municipal i vivendes per a mestres i al terrat es va instal·lar una alarma antiaèria.

Al finalitzar la guerra, la casa va ser retornada als propietaris i alguns locals van ser habilitats, temporalment, com a menjador social.

2. La Solidaritat a Oliva durant 1936-1939

El cop d’Estat militar contra la II República de 18 juliol de 1936 i el conflicte bèl·lic derivat van generar, immediatament, milers de persones desplaçades des dels fronts bèl·lics, com Andalusia oriental i Màlaga i evacuades de les ciutats bombardejades, com Madrid, a la major seguretat de la rereguarda republicana.

Durant la guerra, la ciutat d’Oliva fou destinació permanent d’acollida d’aquestes persones desplaçades. Les que hi arribaren, atemorides i sense res, van ser assistides pel Comité de Refugiats, l’òrgan del Consell Municipal encarregat de coordinar la solidaritat amb els que buscaven refugi. La ciutat va arribar a proporcionar allotjament i assistència bàsica, entre 1937 i 1939 a unes 3.000 persones en els períodes de major arribada de refugiats.

3. Estàtua ‘El Gabrielet’

‘El Gabrielet’, com es coneix popularment l’estàtua de la plaça de l’Ajuntament d’Oliva, s’inaugurà durant la II República.

El monument és obra de Carmelo Vicent Súria, que rebé l’encàrrec en 1929, per a commemorar els 100 anys de la mort del matemàtic oliver que va participar en la convenció dels pesos i mesures a París en 1798 i 1799.

Almirall de l’Armada espanyola, polític liberal regent d’Espanya en tres ocasions, va ser però condemnat a mort en 1825. Finalment, indultat i anul·lada l’expropiació dels seus béns a favor de la seua esposa Teresa Siscar d’Oriola, va poder viure a l’exili gràcies a l’ajuda del duc de Wellington.

Gabriel Siscar i Siscar va morir a Gibraltar, en 1829. La seua despulla descansa des de 1860 al Panteó de Marins Il·lustres de San Fernando, Cadis.

4. L’ajuntament, lloc de Memòria

En la immediata postguerra, l’edifici de l’Ajuntament d’Oliva es va convertir en una presó on restaren tancades persones sospitoses per a les autoritats franquistes. Les persones empresonades patiren vexacions i humiliacions, com també maltractaments, tortures i fam; fins i tot van arribar a la mort, en alguns casos per suïcidi.

Des del mes d’abril al d’agost del 1939, passaren per l’Ajuntament més de 300 persones, no totes recloses durant el mateix període. Entre les quals, almenys 42 dones retingudes al segon pis. A més, d’unes 40 persones, homes i dones, amb malalties pròpies de la manca d’higiene com la sarna i d’altres sense especificar en els informes dels metges que les atenien.

Fins al desembre de 1940, hi ha constància documental de reclusos per motius polítics.

6. Veïns d'Oliva en camps de concentració

Tres olivers van patir l’horror dels camps de concentració nazis. El compromís amb la llibertat els va portar a combatre el feixisme durant la Guerra Civil i a patir l’exili a França. Capturats per la Gestapo, i d’acord amb el govern franquista, van ser deportats als camps d’extermini.

José Auñón Muñoz, el Fonto, nascut el 15 d’agost de 1915. Llaurador, vivia al carrer de Gabriel Ciscar, 61. Deportat a Mauthausen el 3 d’abril de 1941, va ser alliberat el 5 de maig de 1945. Va morir a França l’any 1963.

Ricardo Pellicer Beneyto, el Borjo, nascut el 10 de gener de 1916. Pintor, vivia al carrer del Duc d’Osuna. Deportat a Mauthausen el 25 de gener de 1941, va morir al camp de Gusen el 14 de gener de 1942.

Vicent Cots Ortolà, el Xocat, nascut el 3 de gener de 1917. Llaurador, vivia al carrer de Sant Antoni, 29. Deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941, va ser alliberat el 5 de maig de 1945. Va morir a França l’any 1991.

7. Socorro Rojo Internacional (SRI)

El SRI fou una organització antifeixista i obrera impulsada per la Internacional Comunista.

Durant la Guerra Civil la seua aportació fou tan important que durant el mandat de l’alcalde-president Higinio Granell es va acceptar la proposta de canviar el nom del carrer de Sant Doménec per carrer del Socorro Rojo, al febrer del 38.

SRI fou l’encarregat de repartir els materials entre els refugiats i les colònies; canalitzava les ajudes i la seua adequada distribució; recaptava diners i confeccionava roba destinada als combatents del front; i seguint l’anàlisi dels articles del setmanari «Ayuda» haurien preparat i orquestrat l’evacuació dels 15 xiquets cap a l’URSS el març de 1937.

8. De la Casa del Poble a la Casa Gisbert

Abans de 1936, aquest immoble, era el magatzem i l’habitatge de la família Salabert. A l’inici de la guerra i revolució, fou ocupat pel sindicat UGT i el va convertir en la seu principal de l’organització; era conegut com La Casa del Poble, on se celebraven assemblees i reunions, i també es feia servir com a dipòsit d’abastaments de la sindical socialista.

L’exportació de taronja va ser un actiu important durant aquest període. Després del colp d’estat del 18 de juliol del 1936, i fins al 1938, la UGT i la CNT s’organitzen en consells per a tractar i exportar taronges. Consells que van funcionar tot i les diferències tàctiques de com fer la revolució i la guerra d’ambdues organitzacions, que en aquesta casa en concret es van arribar a encarar violentament.

En 1939, acabada la guerra, la casa fou destinada a diversos usos públics com escola i caserna de la Guàrdia Civil. Finalment, al pocs temps, l’edifici fou adquirit per la família de propietaris Gisbert. Des d’aquest moment es coneix com la Casa Gisbert.

9. El bombardeig d’Oliva. Bombes sobre Oliva

El dia 22 d’agost de 1938, a poqueta nit, Oliva va rebre l’únic atac aeri amb bombes durant la Guerra Civil. Aquella vesprada, un avió de la Legió Còndor alemanya, en aliança amb l’exèrcit sublevat contra la II República, va llançar 4 projectils sobre els magatzems de la part oriental del primer tram de l’actual passeig de Gregori Maians. Les bombes, però, no van explotar sobre l’objectiu marcat. Van impactar sobre el passeig sense provocar víctimes mortals però sí un ferit i escassos danys materials.

Des dels inicis de les incursions aèries a la Safor en febrer de 1937, Oliva sols havia patit els atemoridors vols rasants de La Pava. Però, el fet de tindre estació de ferrocarril i un magatzem d’assemblatge d’armes va fer de la ciutat un dels objectius fotografiats per a atacar per l’Aviazione Legionaria italiana, aliada també de l’exèrcit colpista i principal responsable de la major part dels atacs aeris sobre les ciutats republicanes de la mediterrània.

10. La col·lectivització durant el període de guerra i revolució. Els temps revolucionaris

El 19 de juliol de 1936, a Oliva, igual que en molts indrets on fou sufocada la rebel·lió militar, el control polític, social i econòmic fou assumit pels sindicats CNT i UGT. Aquestes organitzacions van iniciar un procés revolucionari que va substituir l’estructura econòmica liberal/capitalista per sistemes experimentals de gestió col·lectiva.

Gran part de la producció agrícola, industrial i els serveis es van col·lectivitzar amb la intenció de posar en marxa una economia social que afrontara la situació bèl·lica, abastara la població local i la refugiada i posara les bases d’un futur, que albiraven, igualitari.

Aquest edifici situat al carrer Gabriel Ciscar fou un dels col·lectivitzats. Si abans de juliol de 1936 era un magatzem de taronges, entre 1936/1939 fou el local adjudicat a la Col·lectivitat d’Ebenistes d’Oliva.

11. L’Hospital Infantil Fridtjof Nansen

La instal·lació a Oliva d’un hospital infantil de referència per a 130 colònies escolars de la rereguarda republicana de l’àrea mediterrània, fou resultat de la coordinació del Govern republicà, del Consell Municipal, dels comités sindicals locals i del Comité Noruec d’Ajuda a Espanya -Norske Hjelpekomité for Spania-.

L’edifici, el projecte d’adequació com a hospital per a 50 places, i la realització de les obres, fou responsabilitat dels òrgans locals de govern. La contractació del personal mèdic i auxiliar, l’abast d’aliments i medicines foren assumits pel Comité Noruec d’Ajuda. El resultat de totes aquestes voluntats fou un magnífic exemple de l’acció solidària amb la infància.

L’Hospital Infantil Fridtjof Nansen fou inaugurat a gener de 1938 per un grup de xiquets i xiquetes evacuats del front de Terol per les Brigades Internacionals. En poc temps fou ampliat per a allotjar 100 places i va funcionar fins a juny de 1939

13. Les colònies escolars

A principis de 1937, a petició del Ministeri d’Instrucció Pública de la II República, el Consell Municipal va oferir 200 places escolars i edificis per a la instal·lació de dues Colònies Escolars i un Hospital Infantil per a la infància evacuada.

Les colònies es van inaugurar entre maig i agost de 1937. A setembre, el Comité Noruec d’Ajuda a Espanya es va sumar al Consell Municipal i al Ministeri d’Instrucció Pública en el sosteniment de les colònies i en la construcció de l’Hospital Infantil Fridjof Nansen. La solidaritat noruega va permetre, a més, la instal·lació de dues colònies més, i es va arribar a assistir, en març de 1939, a prop de 500 xiquetes i xiquets.

14. Els nius de metralladores

A mitjans de 1938, per defendre’s dels atacs franquistes a la població civil, i sota la direcció de la republicana Defensa de Costas, començà la construcció d’un total d’11 nius de metralladores en les platges d’Oliva (Figura 1).

Aquestes estructures circulars, robustes, ben camuflades i amb armament pesant en el seu interior, estaven comunicades entre si conformant una espècie de muralla que cobria la totalitat de la superfície costanera. On acabava l’angle de tir d’un dels nius, començava el del seu anterior i posterior. Els de l’Aigua Blanca i del Molinell (Imatge 2) ens permeten reconstruir la planta completa, idèntica a la de nius situats en la veïna Dénia (Imatge 3).